Llego aquel viento esta mañana

no sabia porque ni me importaba saber.

La manera en que yo aprendo, yo enseño

tú en mis ojos ya puedo ver.

Así es la verdad, no hay nada que hacer

si no seguir viviendo de la esencia de tu ser.

Cuando llegas al final, al final de que no se

allá te encontrarás al principio otra vez.

Observando la vida que viene y se va,

como las flores creciendo.

Me lleva para donde debemos estar

como el río fluyendo

con cada regalo que encuentro,

lleno de agradecimiento,

rezo porque siga siendo así.

Cuando miras al centro de tu ser

dime lo que puedes ver

soltando de lo que fuiste ayer, déjalo ser.

Con la corriente del rio

todos somos una gota del mar

todos somos una gota de la gran existencia

fluyendo hacia el mar.

El misterio de la creación yace en el fondo de tu corazón,

y allí encuentras la curación,

y así cumplimos nuestra misión.

El misterio de la creación yace en el fondo de tu corazón,

y allí encuentras la curación,

y así cumplimos nuestra misión.

Ser, el ser humano, ser vivo,

sea lo que sea aprendemos lo que es existir.

Ser, el ser humano, ser vivo,

sea lo que sea por lo menos que estemos aquí

Observando la vida que viene y se va,

como las flores creciendo.

Me lleva para donde debemos estar

como el río fluyendo

con cada regalo que encuentro,

lleno de agradecimiento,

rezo porque siga siendo así.

Avui he recordat una fosca i estrellada nit plujosa a Moyobamba. La Patri i l’Eli se n’anaven de festa, i tant el Kim, la Judith i jo vam decidir quedar-nos a casa. Mentre les acomiadavem, plovia a bots i a barrals. Tant plovia que hi havia uns 3 dits d’aigua al carrer de casa. Ens vam mirar, i els hi dic: I perquè no ballem sota la pluja? I vam saltar i ballar, sota la pluja, mentre l’aigua ens deixava xops, cantant, feliços amb les mans al cel. Gaudint de la nit i la pluja que només pots viure a la selva.

Després d’haver baixat de 3.000 msnm a 1.000 i haver tornat a pujar a 3.000 en dos dies en ple sol, veus la immensitat de les ruines de Choquequirao. Com és possible una construcció com aquella? Qui ho ha fet? D’on ha sortit? I l’energia que es mou aquí? Envoltats de nevados, de la vall de l’Apurímac, de les estrelles, dels companys i amics de viatge, l’Álvaro, l’Astrid i el Pepe. El moment en que veus aquella imatge et fa oblidar del patiment, de la suor, de la sed, de la gana, de tot!

Agafar l’avió a Ushuaia, tenir el privilegi de veure el Canal Beagle i els nevados ben nevats del Martial en ple hivern patagònic

Participar en una de les carrosses de carnaval a la ciutat de Rioja, ben a prop de Moyobamba, amb la finalitat de concienciar sobre la desforestació de la selva. Tot això amb la Patri vestides de fulla i amb insolació final, la selva no té hivern manrussià

Fer dit a Argentina amb l’Eli i que et pari un camioner amb un trailer de mooolts metres. Et porti des de Salta fins a Misiones en un viatge de més de 24 hores… I tot amb un conductor molt xerrameca i amable que ens va deixar dormir a la seva cabina

Agafar un bus a Bolívia, canviar-ne a un altre a la matinada sola, sense saber que el total del viatge eren gairebé 26 hores… Sense lavabo, sense companyia, amb galetes, amb una mica de pudoreta, amb seients trinxats, amb nens plorant,… ah i amb tres controls policials pel tema de la coca a l’entrar en zona de selva boliviana. El millor de tot és arribar a un hostal preciós, amb habitació individual i terrasseta inclosa  a Sta Cruz

Sortir de festa a Ushuaia amb una colla de 7 catalans, i això que viatjava sola!! No té preu veure’ls ballar reggeaton! I sobretot conèixer una amiga d’una coneguda de Manresa en un bus, sense saber que després acabaria sent tant important

Tornar a casa, veure que les coses important segueixen allà: les persones que estimes. Potser alguna ha marxat, però tornarà. I que la resta és superflu… Ara toca reconstruir-te, mica en mica, de dins cap a fora o de fora cap a dins

I res després d’aquesta petita reflexió. Ara després de més d’un mes que ja sóc a Manresa, intentaré fer-ne cinc cèntims de tot plegat.

Després de Bolívia, veure el preciós Salar i agafar un tren que tenia gust a glòria després de viatjar per tot el país en busos bolivians estic a punt d’entrar a Argentina. Aquesta etapa ha estat una de les millors del viatge, sens dubte, he tingut un mes sencer de solitud, viatjar sola ha estat un regal per als sentits. Alguna cosa meravellosa passa quan decideixes estar amb tu mateixa, ets amo i propietaria del teu propi camí. Cada dia et lleves i et preguntes, què em ve de gust fer avui? I res, et regales un nou dia: mires el mapa amb tranquilitat, consultes el que has de consultar, valores si avui no “farem res” i ens quedarem o si ja toca tornar a agafar la motxilla i conèxier un nou poble o ciutat.

Entro a Argentina, en tinc ganes, sé que l’Eli m’espera a Salta. Per fi, després de 4 mesos aprox ens tornem a trobar! I per fi coneixo al famós François, en Peter i també l’estimada bici del François. Quina parella tan bonica, i quina història d’amor en bici tan preciosa. Amor en estat pur.

Amb l’Eli coneixem el nord del país, ens encaminem a dit fins a Misiones. San Pedro de Atacames, i les catarates… No hi ha paraules, sigui Brasil o Argentina. Un dels regals de la Terra que no et deixen indiferent. D’aquí entrem al país més gran d’Amèrica del sud, fent couch sense parar recorrem Curitiba, l’illa de Floripa i Porto Algre, la famosa ciutat del Fòrum Mundial. Llàstima que els diners ens tiben, i ens hem d’afanyar. Ràpidament entrem a Uruguai, un país petit però bonic. En veiem poc, però ja tindrem una altra oportunitat per veure’l! Montevideo i Colonia…

I la ciutat dels porteños, de la Boca, del River, dels macanudos, dels concerts del jazz, dels voludos, del membrillo, dels alfajores, del jardí zen, de la Carmina, de l’Eli, de l’Álvaro, de l’Andrés, de la Blanca,… Ciutat acollidora, bohemia i multicultural, em recorda a Barcelona, en l’ambient, en totes les persones que em trobo, amb tant activitat cultural,…

D’aquí m’encamino a Puerto Madryn, a veure les balenes i els lleons marins. Uff veure animals de 40 tonelades i 15 metres de llarg a gairebé tocar… Tots els adults/es que èrem allà, d’alguna manera o altra, el nostre nen/a interior va viure amb una emoció inexplicable aquella escena. Vaig tenir la sensació com el primer cop que vaig anar al zoològic (experiència que no repetiria mai més per cert ara!!) o quan veig veure els elefants per primer cop al circ! Reviure aquest sentiment no té preu!

I ja cap els Andes, Bariloche, el Bolsón, el Calafate i Ushuaia. Tinc temps però no tinc diners… Així que decideixo deixar Xile per un altre viatge. Certament tampoc és una pena, és un alegria poder ser allà mentre a Manresa tothom es queixa de la calor

El Calafate ha marcat el meu viatge. Quan fas couch mai saps el que et trobaràs, gent jove, gent gran, gent oberta, gent tancada, animals o nens a la casa, ordre o desordre. Que algú “obri la seva vida” a una persona que no coneix de res i que gràcies a això s’estableixi una amistat pot passar sovint si estàs oberta a viure-ho! I això és el que va passar: tres inents frustrats de marxar d’aquella petita ciutat tant propera a una de les meravelles de la Patagonia, el Perito Moreno.

Aviat més…

Tot i que Cusco es troba a 3.300 msnm, al arribar al llac Titicaca vaig tenir una mica de “soroche” (mal d’altura) ja que es troba a 3.800 msnm. Directament vaig agafar un “bote” fins a la Illa del Sol, que es troba a la part boliviana del llac per poder passar-hi la nit i veure les ruines que diuen ser l’origen de l’imperi inca. Tant l’illa com les ruines són espectaculars per l’indret on es troben i per les magnífiques vistes de pics nevats de fons de més de 6.000 metres.

Després de passar pel llac, només a tres hores amb bus, es troba la capital del país. És una ciutat força petita, en comparació amb la resta de capitals sud americanes, però amb molt d’encant! La gent és amable, els carrers pujen i baixen, els colectivos van amunt i avall i les dones grans van amb les típiques “polleres” (faldilles fins a sota genoll amb gran volum típiques de la zona andina). El centre està ple de parades i si surts a les afores pots veure com la ciutat, tot i estar a 3.600 msnm es troba dins d’una vall envoltada de nevats enormes!

La meva ruta ha continuat cap a Santa Cruz, ciutat a la que vaig aconseguir arribar després de més de vint hores de bus… La zona selvàtica de Bolívia és una zona considerablement rica gràcies a la coca, és per això que de camí, els militars es troben en diferents punts i es pot llegir sovint als diaris de la zona que s’han trobat persones a l’aeroport de la zona intentant exportar-la del país. Tot i això és una zona ben segura i coneguda per molts, ja que és on va morir el Che. Aquest va morir a Vallegrande, si no m’equivoco, una ciutat que es troba a set hores de Santa Cruz i va ser enterrat a la Higuera, on el 1.997 hi van trobar les restes i les van transportar a Cuba.

D’aquí m’he encaminat cap a Samaipata on he pogut visitar “El fuerte”, unes antigues ruines pre-inques on es creu que s’hi feien cerimònies de tot tipus. Un poblet ben petit i ben tranquil on he trobat una amiga de Cusco.

I res, ara ja sóc a Sucre després de més de 12 hores de bus i amb ganes ja d’anar cap a Potosí a visitar una amiga i a al salar de Uyuni per poder creuar la frontera i trobar-me amb l’Eli (antiga companya de casa a Moyobamba). De Salta, juntes ens encaminarem cap a les cascades d’Iguazú creuant Paraguay!

Una abraçada ben forta i molts records a totes i tots!!

Us estim!

Laura

Les pràctiques d’educació social han consistit en acompanyar i aprendre d’un petit grup de professionals que treballen amb persones amb discapacitat. Treballar onze hores al dia no ha estat cap impediment per poder gaudir d’una experiència d’aquest calibre. Les hores de pràctiques han transcorregut entre visites a nens i persones amb discapacitat als “asentamientos humanos” de les dues principals provincies de la zona (Rioja i Moyobamba), acompanyament de les associacions de persones amb discapacitat, tallers de sensibilització a escoles, autoritats,… , formació a col·lectius relacionats, reunions, planificació, avaluacions, etc… amb un context i una zona increible. No hi ha paraules per descriure la naturalesa que ens ha envoltat durant aquest temps…

Aquest any, el nadal va ser del tot estrany… Amb l’Eli i la Patri vam decidir anar a Iquitos amb “lancha” des de Yurimaguas durant 3 dies d’hamaques, llibres i paciencia. Algunes fotos estan penjades al facebook (em sap greu pels que no en teniu…). Vam passar el nadal a casona de Moyobamba perquè els paràsits van fer de les seves al haver menjat peix en mal estat (un dels avantatges de no menjar peix! i les pobres van passar un nadal al llit. Despres d’aquest petit entrebanc, vam continuar fins a la costa: Chiclayo, Piura, Máncora,… on vam passar un cap d’any de platja i bogeria. Fent les “uves” 6 hores més tard que a Catalunya i a la sorra de la platja, entremig de grups de hippies artesans, gringos borratxos, i peruans ben adinerats. Després d’això (i perquè ja feia dies que era una il·legal) vam creuar cap a Equador per acabar de passar els dies de vacances que ens quedàven. Tumbes, Machala, Jambelí, Guayaquil, Montañita.

Amb molta pena a l’ànima, moltes persones estimades, grans professors i professores de la vida, del camí, de la lluita,… que espero poder retrobar algun dia es queden a Moyobamba.

Ha costat però per fi ja he marxat. Després de visitar durant gairebé deu dies la ciutat gris de Lima, em decideixo anar cap a Cusco. Sense saber-ho, el Pau encara hi és. Qué bo trobar-se algú que et recorda a casa quan ja gairebé fa deu mesos que he marxat. Vells records i noves aventures!

Cusco té una riquesa cultural que no s’acaba mai. Des dels temples típics i ruines pels visitants amb ganes del recorregut típic fins les grans descobertes que pocs coneixen. Saqsaywaman, Písac, Ollantaytambo, Tambomachay,… el Temple de la lluna, el Temple dels monos, el Temple dels cocodrils, etc etc etc… I després el famós Machu Picchu on és ben cert que l’energia té quelcom especial… l’he pogut descobrir fent un curs de reiki amb persones màgiques i especials amb qui després he descobert un dels petits tresors amagat després d’una caminata de 4 dies on el desnivell és bastant considerable (es comença a uns 3.000 es baixa fins a 1.300, es torna a pujar a 3.030 on es troben les ruines i després s’ha de fer el camí a l’inversa). Tot un repte per una persona com jo! Però realment s’ho val! Una ciutadella inca anomenada Choquequirao on només s’ha descobert el 30% i ja té unes dimensions espectaculars!

A Cusco també hi he trobat cursos, cerimonies, festa, noves amistats, bon menjar, una casa que és un paradís,…

I ja per acabar, les festes del senyor de Qoyllority. Una peregrinació originalment indigena a un santuari a 5.000 metres d’alçada siutat al peu del glaciar del nevat amb el mateix nom. Milers i milers de persones es reuneixen durant gairebé una setmana abans de Corpus per venerar un dels apus (les ànimes de les montanyes) més importants de la zona. Gallina de piel que se’n diu… i un fred de collons per cert!

En breu, marxaré ja cap a Bolivia on m’espera la següent parada a Copacabana i la Illa del Sol i de la Lluna al llac Titicaca. Per cert, ja he canviat el vol… possiblement fins a l’octubre o fins que s’acabi la “plata”!

Una abraçada des del melic del món! Us trobo a faltar…

Laura

No supe solucionar dentro de mi conciencia el problema de la culpa. A sus ojos, como blanco, yo era culpable. La esclavitud, el colonialismo, los 500 años de sufrimiento no dejan de ser un turbio asunto de los blancos. ¿De los blancos? Así que también es asunto mío ¿Mío? No lograba despertar dentro de mí ese sentimiento purificador y liberador que consistiría en sentirse culpable. Mostrarse arrepentido. Pedir perdón. ¡Todo lo contrario! Al principio intenté contraatacar. “¿Que vosotros fuisteis colonizados? ¡Nosotros, los polacos, también! Durante 130 años fuimos colonia de tres estados invasores. También blancos, por más señas”. Se reían, se daban golpecitos en la frente con un gesto más que elocuente y se marchaban cada uno por su lado. Yo los irritaba porque sospechaban que quería engañarlos. A pesar de mi interna convicción de inocencia, yo sabía que a sus ojos era culpable. Aquellos muchachos descalzos, hambrientos y analfabetos tenían frente a mí una superioridad ética, la que una historia maldita confiere a sus víctimas. Ellos, los negros, jamás habían conquistado, ocupado ni esclavizado a nadie. Podían mirarme con un sentimiento de superioridad. Pertenecían a una raza que, si bien negra, era pura. Entre ellos me sentía débil, sin tener nada que decir.”

Ryszard Kapucinski – Ébano

La zona on estem té un 70% aprox de persones en situació de pobresa i un 30 i pico en situació d’extrema pobresa; és amb aquest col·lectiu i en concret amb les persones amb discapacitat amb qui estem treballant. Són situacions difícils de descriure… hi ha masses factors que envolten les situacions de les persones que es troben en aquesta situació i les seves famílies: falta de transparència política, corrupció, abandonament, oblit, maltractaments, masclisme, més masclisme, falta de recursos, falta d’inversió, mentides dels polítics, etc, etc, etc… Una directora d’una escola que vam visitar, tenia tota la raó: “Per ser polític, s’ha de ser mentider en aquest país!” i és ben cert!!

El projecte del que formem part rep els seus ingressos de l’estranger principalment, cosa que hem fa pensar i repensar molt el tema de la cooperació internacional. Com alguns/es ja sabeu, SETEM opta per no fer-ho, però aquí se m’estan obrint molts altres debats sobre perquè sí o perquè no… quin és el motiu de no cooperar? De no transferir diners si en certa manera la situació d’aquesta gent és responsabilitat dels nostres avantpassats? Tal i com ells diuen de la “Madre Patria”! Mmmmm… Un llarg debat que podríem debatre hores i hores…

Quan em diuen que vinc de la Madre Patria, em cau la cara de vergonya. Mai m’he sentit espanyola, mai, però en certa manera tinc un sentiment de culpabilitat que m’invaeix en certs moments…

Us deixo amb el rotllo que he escrit! D’aquí uns dies més!

Molts records a tothom!!!!

Laura

Tinc tantes coses per explicar que encara no sé per on començar! La travessa molt bé, el mal d’altura i la diarrea van fer de les seves… Els 4100 on vam dormir van marcar la travessa, però realment s’ho valia… Les vistes: sense paraules… I després d’aquests vint dies de “vacances”, toca posar els peus a terra i anar per feina. Al cap i a la fi, per això venia aquí, no? El que passa és que menys treballar gratuïtament, em venia de gust fer de tot jajaja!

Però bé, amb aquesta finalitat el dia 26 vam agafar amb la Patri el vol cap a Tarapoto. Allà ens van portar a les oficines de l’ONG que teòricament coordina les nostres pràctiques. Al ser la primera vegada que agafen estudiants, i sense saber ni idea de que hem estudiat,… la cosa encara ara està una mica agafada amb pinces… Tot i això, no supera pas ni de bon tros l’experiència de l’any passat a Camerún!!! Per tant, mooooolta paciència i a poc a poc… que el ritmo peruano no decaigui! A més, aquí a la selva, el ritmo encara és méeees lent!! Però bé… ara hem anat a Moyobamba per veure si el projecte on inicialment havíem d’anar s’adequa al nostre perfil professional. La veritat és que ens motiva molt més el projecte de Tarapoto que hem conegut durant la setmana passada.

El de Tarapoto consisteix en empoderament de dones líders de moviments de base (Vasos de leche, Clubs de madres, Comedores populares) amb poca formació, a les quals se’la fan tallers sobre autoestima, violència familiar,… i després elles els posen en pràctica amb les dones de les seves associacions… Una feina mooolt bonica…

D’altra banda, el projecte de Moyobamba és pilot i els recursos són bastant escasos (per no dir molt). Es tracta de visitar a persones amb alguna discapacitat a casa seva (desplaçaments que ens hem de costejar, a part de tota la vida en aquest país) per millorar les seves condicions de vida, canviar l’actitud del seu entorn i consciencirar a la resta de la població.

La ciutat en sí, és preciosa, recorda molt a l’estimada Àfrica… a més, és la ciutat de les orquidies. Avui hem anat a l’orquidiari i a donar un vol amb barca pel Mayo sí sí puto Mayo power! jajajaja!

Una abraçada a tothom des de la zona amb més animals petits i voladors on he estat mai!

Laura

Ja fa dos dies que he deixat l’ecoaldea on estava.

He conegut a gent molt bona de tot arreu: mexicans, peruans, colombians, brasilers, catalans, holandeses, russes, canadenques, francesos,…

Però el més sorprenent és que tota l’ecoaldea girava entorn a un temple Hare Krishna, és a dir, l’ambientació i la filosofia del lloc donaven la sensació d’estar un altre cop a l’Índia més que al Perú (tot un paradís pels vegetarians en aquest país carnívor, benu en realitat tant carnívor com a casa nostra…).

Com que a l’aldea estan preparant una festa per més de 500 devots krishnas, hem decidit marxar uns dies al nord de Lima (a unes 10 hores amb bus) per comensar una travessa a més de 3000 metres des de Huaraz amb quatre persones més de l’aldea. Des d’aquest poblet de muntanya hi ha unes vistes precioses… us explico més a la tornada!

Abrasades gratuïtes per tothom!